DISLÈXIA: UNA MICA D'INFORMACIÓ REFERENT A AQUEST TRASTORN

La definició generalitzada fa referència a “un trastorn que se manifesta per la dificultat per a l’aprenentatge de la lectura encara que tingui una educación convencional, una intel·ligència adequada i oportunitats socioculturals. Depèn fonamentalment d’alteracions cognitives l’origen del qual és freqüentment constitucional”. Per tant és un trastorn crònic, d’origen neurobiològic i que afecta de manera més significativa durant l’etapa escolar, si bé persisteix fins l’adultesa.

Segons el DSM-IV (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals) el terme dislèxia no queda precisat i passa a codificar-se com a Trastorn de Lectura. El nen que és diagnosticat de trastorn de lectura ha se complir els següents requisits:

A. El rendiment a lectura, mesurat mitjançant proves de precisió o comprenssió

normalitzades i administrades individualment, es situa substancialment per davall de lo esperat donada l’edat cronològica del subjecte, el seu quocient intel·lectual i l’escolaritat pròpia de la seva edat.

B. L’alteració del criteri A interfereix significativament el rendiment acadèmic, o les

activitats de la vida quotidiana que exigeixen habilitats per a la lectura.

C. Si existeix un dèficit sensorial, les dificultats per a la lectura excedeixen de les

habitualment associades a ell.

Els trastorns d’aprenentatge (entre els que s’inclou la dislèxia) s’han de diferenciar de les variacions normals de rendiment, així com a la falta d’oportunitats escolars o factors

culturals. El trastorn del càlcul i el trastorn de l’expressió escrita molt sovint es presenten en combinació amb el trastorn de lectura.

Segons la majoria dels estudis recents, la dislèxia es caracteritza per una alteració en el

processament fonològic, és a dir, en la capacitat de decodificació fonema-grafema. En les publicacions més recents es fa èmfasi al caràcter unitari de les dislèxies, atribuint a

l’alteració fonològica la base patogènica de les dislèxies (Shaywitz, 1995) i obviant les

teories que diferenciaven tipus de dislèxies. Però, hem de tenir en compte que no trobarem dos dislèxics iguals.

 

 

COMORBILITAT

Els trastorns associats més comuns en la dislèxia, i que repercuteixen directament en

l’aprenentatge, agreujant més les dificultats manifestes son el Trastorn por Dèficit

d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH), el trastorn del càlcul, el Trastorn de la

coordinació i els trastorns afectius i/o comportamentals.

 

Trastorn por Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH)

És el trastorn més associat a la dislèxia. D’acord amb un estudi de Shaywitz i Shaywitz, el TDAH es pot trobar en un 33% dels nens amb dislèxia. Dels nens amb TDAH, entre un 8 i un 39 % presenten dislèxia. El TDAH descriu un conjunt de símptomes dels quals són característiques essencials la incapacitat per mantenir l’atenció, la tendència a la distracció i l’estat permanent de mobilitat. La característica essencial, per tant, és un patró persistent de desatenció i/o hiperactivitat- impulsivitat, que és més freqüent i greu que l’observat habitualment en subjectes d’un nivell de desenvolupament similar.

 

 

Trastorn del Càlcul

La discalcúlia és un trastorn específic de les capacitats aritmètiques en un nen amb un

nivell d’intel·ligència que no l’impedeix l’aprenentatge de l’aritmètica. Existeix una

important comorbilitat amb la dislèxia perquè s’impliquen mecanismes genètics

relacionats i perquè mecanismes cognitius comuns contribueixen a l’aprenentatge de la

lectura i de l’aritmètica. Segons els processos implicats existeixen diferents tipus de

discalcúlia:

- Anarrítmia: dificultats per les sumes, restes i multiplicacions.

- Discalcalcúlia atencional-seqüencial: dificultats per a l’aprenentatge i evocació de

les taules de multiplicar.

- Discalcúlia espacial: maneig dels problemes aritmètics amb múltiples columnes

Independentment de les formes de discalcúlia, difícils d’individualitzar, a la majoria dels casos pot haver-hi un error específic en les capacitats de càlcul molt vinculades a déficits atencionals.

Trastorn de la Coordinació

La dishabilitat motriu, o tal com el defineix el DSM – IV, el trastorn en el desenvolupament de la coordinació, es defineix com un rendiment inadequat en

coordinació motriu, per sota de l’edat cronològica del subjecte o de la seva capacitat

intel·lectual, que interfereix el seu rendiment acadèmic i les activitats quotidianes de la

vida diària. Pot manifestar-se de múltiples formes. Les més comuns en la dislèxia són les expressades com a incapacitat per establir seqüències motrius, dèficit en l’execució

(exercici, coordinació o /i gesticulació, integració de rutines motrius). També afecta al

grafisme, ja sigui pel propi trastorn de la coordinació o per una combinació d’aquest amb un dèficit perceptiu-visual.

 

Trastorn afectiu

Els nens amb trastorn d’aprenentatge en general, i amb dislèxia en particular, presenten el perill de manifestar alteracions a la seva vida afectiva com a conseqüència dels continus fracassos que experimenten tant a l’àmbit escolar com a les activitats de la vida

quotidiana, que inclou contínuament accions o tasques pròpies del domini de les seves

dificultats. En conseqüència es poden desenvolupar problemes emocionals i/o comportamentals com ansietat manifesta més habitualment en problemes alimentaris o de son, somatitzacions, irritabilitat, canvis d’humor. També es poden presentar símptomes depressius i trastorns relacionals secundaris al seu pobre autoconcepte, que dificulta la interacció amb l’entorn, així com trastorns de conducta pertorbadora.

 

 

Intervenció: quatre pinzellades

 

És important, quan ens trobem davant un cas de dislèxia que es realitzi, en primer moment, un procés de psicoeducació on s’explicarà què és la dislèxia, en què consisteix  i com es pot ajudar als pares, als nens i a l’escola per tal de facilitar la tasca en el  procés d’ensenyament i aprenentatge dels alumnes afectats per aquest tipus de trastorn.

Pel que fa a la intervenció, els tractaments es considera que han d’estar validats científicament, per tant, totes les eines, estratègies, tasques... que es portin a terme han de tenir una evidència científica que s’ubicarà en la teoria fonològica i que, per tant coincidiran a millorar la consciencia fonològica dels alumnes.

Les intervencions es realitzaran a partir de diferents nivells i segons les edats dels alumnes amb els quals es treballin. En el cas dels alumnes més petits, els quals aprenen  a llegir, la intervenció tindrà la finalitat de reeducar específicament els tipus de  dificultats que presenti ja que es troben en una fase d’aprenentatge de la lectoescriptura,que no porten acumulats anys realitzant errades lectores, i que no tenen deures a casa.

Per altra banda, si ens situem en alumnes més grans, el que s’intentarà és una acomodació al trastorn, ja que en aquest cas llegeixen per aprendre i caldrà realitzar un seguit d’estratègies perquè puguin continuar i seguir amb el ritme de l’aula. En aquests casos hem de tenir present que tenen acumulats anys d’errors en la lectura i l’escriptura,

per tant, s’han creat mals hàbits, han fixat unes vies d’activació davant les dificultats, tenen deures a casa... A tots això cal sumar-hi que no hi ha cap tractament específic que demostri la seva eficàcia.

Així doncs, cal que tinguem present els diferents nivell d’intervenció segons les edats i segons els errors i les dificultats en cada cas en concret. Es treballarà segons la consciència fonològica, la correspondència fonema-grafema, la lectura global, la redacció, ortografia i entonació dels textos, i s’ensenyaran o es donaran pautes sobre estratègies com tècniques d’estudi, eines tecnològiques per reduir els errors...

Per finalitzar, només dir que hi ha molts factors que determinen l’èxit acadèmic.

Evidentment no hi ha cap poció màgica ni cap estratègia estàndard que actuï amb la mateixa eficàcia a tothom. D’altra banda també hi intervenen factors com l’esforç personal de l’alumne, la capacitat intel·lectual que presenta, el suport familiar que rebi i el nivell sociocultural familiar.

Altres factors externs a l’alumne, que poden ajudar de manera significativa a la illors són la realització d’un diagnòstic i una intervenció precoç del trastorn i la lexibilitat del programa educatiu que es realitzi a l’escola.