CONCLUSIONS PRIMERA PART: LA IMPORTÀNCIA DEL TREBALL COL.LABORATIU

Com he après al llarg de les meves practiques presencial, gràcies a les observacions que he realitzat i a la cerca de documentació que he fet, entenc que el TDA-H és més que un problema individual del nen/a, sinó que es tracta d'un problema social al que actualment no sabem donar una resposta real, ja que tot i que és el nen/a que presenta el trastorn el que pateix els seus símptomes tot el seu entorn també ho pateix, sobretot la família i l’escola, i per això es pot considerar com un trastorn social. Els alumnes amb TDA-H es troben perduts i sols, els pares/mares estan desbordats, tenen por i no saben afrontar que els passa als seus fills/es, els seus mestres no saben com plantar cara a aquests alumnes sense deixar de costat a la resta de la classe, i els orientadors els marquen unes pautes i els donen suport, però dintre dels recursos amb els quals ells conten que actualment són escassos. A més a més, la societat ha escoltat parlar tant d'aquest trastorn, sovint amb informacions ambigües i contradictòries, que no sap realment la importància de la seva implicació en la moralització d'aquest trastorn en la societat i les crítiques, “etiquetes” i rebutjos socials enfront d'aquests nens augmenten.

Apostar per la escola inclusiva i alternar amb un suport psicopedagògic, com és el cas de la nena i el nen que he realitzar el diagnòstic i la posterior reeducació, és una bona opció, tot i que entenc que de vegades la idea de escola inclusiva genera un gran debat i dubtes sobretot entre el personal docent. L’educació inclusiva, a diferència de la integració, es tracta en incloure alumnes que presenten diferents necessitats dins la mateixa aula, i que tots ells realitzin les mateixes tasques al mateix moment i de la mateixa manera, sempre amb les adaptacions pertinents per adaptar-ho a les seves possibilitats. Amb aquesta visió positivista s’aconsegueix una autèntica cohesió entre tot els alumnes del centre, i implica que tots els agents educatius implicats treballin conjuntament, amb l’objectiu de donar oportunitat a tots els alumnes de poder obtenir un desenvolupament global acord amb les seves necessitats, oferint una educació igualitària per a tots.

Els nens/es que presenten un TDA-H tenen problemes a l'hora de retenir la informació que se li dóna, sobretot la informació de caràcter acadèmic, i això li comporta, en la majoria del casos, un fracàs escolar elevat, associat a aquest trastorn, des de una edat molt primerenca. El problema s’agreuja quan no es fa un diagnòstic aviat, és a dir, quan aquests nens/es no estan diagnosticats i no es fa res al respecte, ni per part del fracàs escolar ni per part del seu trastorn. Ho trobem sobretot en el cas de TDA (Trastorn de Dèficit d’Atenció sense hiperactivitat), on se’ls etiqueta de nens ganduls i no s’associa la problemàtica al seu trastorn. Aquest fracàs escolar podria ser fàcilment una de les primeres alarmes que desperta el nen/a a l'escola i per tant, podria ser un indicador clau, però el diagnòstic aquests nens/es no és fàcil.

Però, la seva problemàtica no és només el fracàs escolar, sinó que presenten greus problemes a l'hora de relacionar-se socialment amb els seus iguals, és a dir, problemes a l'hora de fer amics en l'escola o fora de l’escola ( com és el cas d’A). També presenten problemes de relació social amb els adults. Moltes vegades, sembla que oblidem que el nen/a que pateix aquest trastorn és el que més malament ho passa, i no els seus pares o mestres, degut a que és incapaç de controlar-se, i això li crea una gran frustració, falta de motivació i baixa autoestima, que agreuja encara més la problemàtica en la qual es veu immers. Aquests nens s'avorreixen en classe, se senten sols, incompresos, veuen com el seu entorn creen un estereotip erroni d’ells, i estan exposats constantment a les critiques.

Rebre atenció psicopedagògica per aquests nens/es és essencial, i cal que aquesta sigui des d’un enfocament multidisciplinari, oferint reforç escolar, ensenyant habilitats socials, reforçant el seu autoestima, potenciant la seva motivació... És a dir, cal treballar des del centre psicopedagògic entenen i atenent al nen com un global, i no tant sol incidint en un sol aspecte del seu trastorn sinó en tots ells, i en la problemàtica que aquest li provoquen, i treballant no tant sol només amb ell sinó a tots els sistemes implicats en el seu desenvolupament, sobretot família i escola, per establir uns objectius comuns.

Russell Barkley, que és considerat una autoritat mundial en el Trastorn per Dèficit d'Atenció diu: “4El *TDAH -trastorn per dèficit d'atenció, amb o sense hiperactivitat- pot mostrar un efecte advers en les activitats més importants de la vida, i afecta també a la vida del nen a casa , el col·legi i en el temps de joc. Si no es diagnostica i tracta de forma correcta, pot limitar el potencial individual durant l'etapa adulta. Els pares necessiten recursos i guies per a millorar el tractament, aconseguint ajudar durant el procés de tractament d'aquesta malaltia, mentre que els doctors necessiten la formació i els recursos necessaris per a aconseguir engegar tot això”. Rusell Barkley, 2006 .

Aquestes paraules ens ajuden a entendre la importància que té el treball col.laboratiu entre família i escola juntament amb una teràpia psicològica adequada i juntament amb la medicació adequada, per poder superar tots els problemes associats a aquest trastorn, ja siguin socials, emocionals, o d’aprenentatge.