La definició generalitzada fa referència a “un trastorn que se manifesta per
la dificultat per a l’aprenentatge de la lectura encara que tingui una educación
convencional, una intel·ligència adequada i oportunitats socioculturals. Depèn fonamentalment
d’alteracions cognitives l’origen del qual és freqüentment constitucional”. Per tant és un trastorn crònic, d’origen
neurobiològic i que afecta de manera més significativa durant l’etapa escolar, si bé persisteix fins l’adultesa.
Segons el DSM-IV (Manual Diagnòstic i
Estadístic dels Trastorns Mentals) el terme dislèxia no queda precisat i passa
a codificar-se com a Trastorn de Lectura. El nen que és diagnosticat de
trastorn de lectura ha se complir els següents requisits:
A. El rendiment a lectura, mesurat
mitjançant proves de precisió o comprenssió
normalitzades i administrades
individualment, es situa substancialment per davall de lo esperat donada l’edat
cronològica del subjecte, el seu quocient intel·lectual i l’escolaritat pròpia
de la seva edat.
B. L’alteració del criteri A interfereix
significativament el rendiment acadèmic, o les
activitats de la vida quotidiana que
exigeixen habilitats per a la lectura.
C. Si existeix un dèficit sensorial, les
dificultats per a la lectura excedeixen de les
habitualment associades a ell.
Els trastorns d’aprenentatge (entre els que
s’inclou la dislèxia) s’han de diferenciar de les variacions normals de
rendiment, així com a la falta d’oportunitats escolars o factors
culturals. El trastorn del càlcul i el
trastorn de l’expressió escrita molt sovint es presenten en combinació amb el
trastorn de lectura.
Segons la majoria dels estudis recents, la
dislèxia es caracteritza per una alteració en el
processament fonològic, és a dir, en la
capacitat de decodificació fonema-grafema. En les publicacions més recents es
fa èmfasi al caràcter unitari de les dislèxies, atribuint a
l’alteració fonològica la base patogènica
de les dislèxies (Shaywitz, 1995) i obviant les
teories que diferenciaven tipus de
dislèxies. Però, hem de tenir en compte que no trobarem dos dislèxics iguals.
COMORBILITAT
Els trastorns associats més comuns en la
dislèxia, i que repercuteixen directament en
l’aprenentatge, agreujant més les
dificultats manifestes son el Trastorn por Dèficit
d’Atenció amb o sense Hiperactivitat
(TDAH), el trastorn del càlcul, el Trastorn de la
coordinació i els trastorns afectius i/o
comportamentals.
Trastorn por Dèficit d’Atenció
amb o sense Hiperactivitat (TDAH)
És el trastorn més associat a la dislèxia.
D’acord amb un estudi de Shaywitz i Shaywitz, el TDAH es pot trobar en un 33%
dels nens amb dislèxia. Dels nens amb TDAH, entre un 8 i un 39 % presenten
dislèxia. El TDAH descriu un conjunt de símptomes dels quals són característiques
essencials la incapacitat per mantenir l’atenció, la tendència a la distracció i
l’estat permanent de mobilitat. La característica essencial, per tant, és un
patró persistent de desatenció i/o hiperactivitat- impulsivitat, que és més
freqüent i greu que l’observat habitualment en subjectes d’un nivell de
desenvolupament similar.
Trastorn del Càlcul
La discalcúlia és un trastorn específic de
les capacitats aritmètiques en un nen amb un
nivell d’intel·ligència que no l’impedeix l’aprenentatge
de l’aritmètica. Existeix una
important comorbilitat amb la dislèxia
perquè s’impliquen mecanismes genètics
relacionats i perquè mecanismes cognitius
comuns contribueixen a l’aprenentatge de la
lectura i de l’aritmètica. Segons els
processos implicats existeixen diferents tipus de
discalcúlia:
- Anarrítmia: dificultats per les sumes,
restes i multiplicacions.
- Discalcalcúlia atencional-seqüencial:
dificultats per a l’aprenentatge i evocació de
les taules de multiplicar.
- Discalcúlia espacial: maneig dels
problemes aritmètics amb múltiples columnes
Independentment de les formes de
discalcúlia, difícils d’individualitzar, a la majoria dels casos pot haver-hi
un error específic en les capacitats de càlcul molt vinculades a déficits atencionals.
Trastorn de la Coordinació
La dishabilitat motriu, o tal com el
defineix el DSM – IV, el trastorn en el desenvolupament de la coordinació, es
defineix com un rendiment inadequat en
coordinació motriu, per sota de l’edat
cronològica del subjecte o de la seva capacitat
intel·lectual, que interfereix el seu
rendiment acadèmic i les activitats quotidianes de la
vida diària. Pot manifestar-se de múltiples
formes. Les més comuns en la dislèxia són les expressades com a incapacitat per
establir seqüències motrius, dèficit en l’execució
(exercici, coordinació o /i gesticulació,
integració de rutines motrius). També afecta al
grafisme, ja sigui pel propi trastorn de la
coordinació o per una combinació d’aquest amb un dèficit perceptiu-visual.
Trastorn afectiu
Els nens amb trastorn d’aprenentatge en
general, i amb dislèxia en particular, presenten el perill de manifestar
alteracions a la seva vida afectiva com a conseqüència dels continus fracassos
que experimenten tant a l’àmbit escolar com a les activitats de la vida
quotidiana, que inclou contínuament accions
o tasques pròpies del domini de les seves
dificultats. En conseqüència es poden
desenvolupar problemes emocionals i/o comportamentals com ansietat manifesta
més habitualment en problemes alimentaris o de son, somatitzacions,
irritabilitat, canvis d’humor. També es poden presentar símptomes depressius i
trastorns relacionals secundaris al seu pobre autoconcepte, que dificulta la interacció
amb l’entorn, així com trastorns de conducta pertorbadora.
Intervenció: quatre
pinzellades
És important, quan ens trobem davant un cas de dislèxia
que es realitzi, en primer moment, un procés de psicoeducació on s’explicarà
què és la dislèxia, en què consisteix i com es pot ajudar als pares, als nens i a l’escola
per tal de facilitar la tasca en el procés d’ensenyament i aprenentatge dels alumnes
afectats per aquest tipus de trastorn.
Pel que fa a la intervenció, els tractaments es considera
que han d’estar validats científicament, per tant, totes les eines,
estratègies, tasques... que es portin a terme han de tenir una evidència
científica que s’ubicarà en la teoria fonològica i que, per tant coincidiran a
millorar la consciencia fonològica dels alumnes.
Les intervencions es realitzaran a partir de diferents
nivells i segons les edats dels alumnes amb els quals es treballin. En el cas dels
alumnes més petits, els quals aprenen a llegir, la intervenció tindrà la finalitat de
reeducar específicament els tipus de dificultats que presenti ja que es troben en una fase d’aprenentatge
de la lectoescriptura,que no porten acumulats anys realitzant errades lectores,
i que no tenen deures a casa.
Per altra banda, si ens situem en alumnes més grans, el
que s’intentarà és una acomodació al trastorn, ja que en aquest cas llegeixen
per aprendre i caldrà realitzar un seguit d’estratègies perquè puguin continuar i seguir amb
el ritme de l’aula. En aquests casos hem de tenir present que tenen acumulats anys d’errors
en la lectura i l’escriptura,
per tant, s’han creat mals hàbits, han
fixat unes vies d’activació davant les dificultats, tenen deures a casa... A tots això cal sumar-hi que no hi
ha cap tractament específic que demostri la seva eficàcia.
Així doncs, cal que tinguem present els diferents nivell
d’intervenció segons les edats i segons els errors i les dificultats en cada cas
en concret. Es treballarà segons la consciència fonològica, la correspondència
fonema-grafema, la lectura global, la redacció, ortografia i entonació dels textos, i s’ensenyaran
o es donaran pautes sobre estratègies com tècniques d’estudi, eines tecnològiques
per reduir els errors...
Per finalitzar, només dir que hi ha molts factors que
determinen l’èxit acadèmic.
Evidentment no hi ha cap poció màgica ni cap estratègia
estàndard que actuï amb la mateixa eficàcia a tothom. D’altra banda també hi
intervenen factors com l’esforç personal de l’alumne, la capacitat intel·lectual que
presenta, el suport familiar que rebi i el nivell sociocultural familiar.
Altres factors externs a l’alumne, que poden ajudar de
manera significativa a la illors són la realització d’un diagnòstic i una
intervenció precoç del trastorn i la lexibilitat del programa educatiu que es realitzi a l’escola.
